Els propers divendres i dissabte 21 i 22 de febrer la vila de Torà celebra una nova edició del seu particular i magnífic Carnaval, El Brut i la Bruta, conegut altrament com la festa de la Llordera.
Història
Segons la diversa documentació sobre la història de Torà, al 1750 ja se celebrava la festa de "La Llordera", dansa que se suposa que era d'origen pagà i que, posteriorment se li van donar connotacions religioses al celebrar-se el matí del dijous gras (dijous llarder).
Aquesta dansa, que s'ha recuperat la dècada dels 90, es desenvolupava de la següent manera:
Passaven pels carrers i places de la vila a dansar el ball pla al so d'un violí, el Bonic i la Bonica. Dos donzells, ell vestit com un senyor amb la millor roba i barret de copa alta; l'altre, vestit de donzella amb gipó i faldellí de seda, mantellina blanca de punt, enjoiada amb les peces més riques: agulla de pit, arracades, collarets, anells; tan agençada com era possible.
Caminaven plegats i molt seriosos. Quan arribaven al mig del carrer o plaça el violí començava a tocar les primeres notes. Ells iniciaven el contrapunt o dansa, que seguien amb gran esment, de la manera més exacta possible. Els dos donzells formaven la part cabdal de La Llordera, i es guanyaven les mirades dels espectadors sobretot de les dones intrigades per conèixer el donzell (Bonica), examinar el seu vestit, les seves joies, assabentar-se de qui l'havia engiponat i guarnit tan bé.
El violí tocava les tonades del ball pla, de la dansa del Roser o de la dansa dels Emprius.
Rera la primera comparsa de el Bonic i la Bonica, els seguien altres dos donzells coneguts per el Brut i la Bruta. El primer, vestit de calderer, brut de cara, mans i roba; carregat de paelles, perols vells i bonyeguts. L'altre, la Bruta, vestit de dona, anava igualment de bruta, amb roba espellingada, una caputxa arnada lligada al cap i amb una filosa de cànem a les mans. Aquests corrien i saltaven pels carrers com dos mals esperits, i si ballaven la dansa, ho feien només a tall de mofa; s'entretenien més a empaitar la quitxalla que anava a inquietar-los.
Mentre el Bonic i la Bonica i el Brut i la Bruta seguien la ruta per tota la vila, quatre joves vestits de festa, passaven de dos en dos, a cada banda del carrer, a demanar almoina per la Llordera a la porta de cada casa. Les mestresses solien donar ous, botifarres, peus de porc i d'altres gormanderies per l'estil. La que no donava res sense motiu, la pintaven amb una creu de cendra al llindar de la porta. La col·lecta era duta a un altre jove anomenat "la lloca", que anava assegut damunt d'un matxo carregat amb dues portadores, on col·locava amb gran atenció tot el que s'havia recollit. A la nit, en mig de gatzara i tabola, es cruspien la menestra recollida. Era el berenar "gras" de dijous llarder. Se celebrava abans d'arribar a la Quaresma, amb la intenció d'exterioritzar les ganes que tenien els fadrins (gent jove) de Torà de sortir pels carrers a alegrar els veïns uns quants dies abans que arribés el temps de penitència i recolliments i d'altra banda, el temps de dejunis i abstinències.
Aquesta dansa va quedar paralitzada en esclatar la guerra civil espanyola (1936) i es va tornar a reempendre l'any 1990 amb la variació de la data de celebració: en lloc de fer-se el dijous llarder, se celebra el dissabte de la setmana abans de Carnaval.
Què representava la festa?
Són diversos els parers que opinen ésser reminiscències de festes paganes. Ho dedueixen dels abillaments blancs, guarnits de flors blanques, les corones de flors i l'aixada al camp. Tot això són records pagans. Tot espigolant i estudiant els documents de l'Arxiu Municipal, s'arriba a deduir, a més de la significació de l'origen pagà, que la dansa dels emprius esdevenia una festa oficial, una cerimònia oficial de Torà, renovada cada any, perquè cada any Torà devia posicionar-se o renovar el seu dret sobre els emprius dels pobles veïns de Fontanet i de l'Aguda, per evitar prescripció. Per això, s'entrava en el terme de Fontanet i a més se l'anomenava Dansa dels Emprius. Altres opinen que la dansa, que seria una manifestació de l'alliberament dels feus, delmes i primícies que s'havien de que pagar als senyors feudals d'aquelles terres d'emprius.
La Vila de Torà ja no recorda el temps en què es va perdre la dansa. Es creu, segons els testimonis més vells de la vila, que es deixà de ballar quan, passades les guerres carlines, i el malestar entre els pàrracs i els carnissers deixaren els veïns de la vila de Torà en tanta confusió que en lloc de divertir-se s'odiaven, perdent-se aquelles ballades i festes.
S'ignora la lletra de la dansa, si la tenia, i només hem pogut aconseguir guardar encara una partitura de la tonada que es representa avui dia. La memòria popular ens diu que quan es ballava la dansa a l'era del Carlos, on es feia molta gatzara, mofa i flema, la broma popular satiritzava les ires de l'amo de l'era:
A l'era del cantirer ballaran la retumbela. / Quan el cantirer vindrà amb la canya ens traurà.
La comparsa i la mainada del dilluns de carnestoltes haurien danyat l'esmentada caseta o els càntirs que allí es feien, i des de llavors el cantirer els xurriacava i per això la recobla de la cançó: … quan el cantirer vindrà amb la canya ens traurà.
La festa actual
La festa de La Llordera va quedar suprimida en esclatar la guerra civil espanyola (1936) i no va ser fins al 1990 que es va tornar a reempendre amb la variació de la data de celebració: en lloc de fer-se el dijous llarder, se celebra per Carnestoltes. Quatre joves del poble, l'any 1990, decideixen recuperar el Carnestoltes i amb aquest, la Festa de La Llordera. L'Antoni Miramunt, la Trini Mases, el Josep Maria Castellà i la Mercè Valls (regidora de Festes de l'Ajuntament de Torà, en aquell moment). A Torà, el Carnestoltes només el celebraven els nens i professors del Col·legi Públic Sant Gil. El dimarts del Carnaval, sortien a fer una rua pels carrers de la vila amb disfresses que ells mateixos s'havien confeccionat. Els quatre joves toranesos volien que Torà tingués un Carnaval propi, que els toranesos es poguessin disfressar al mateix poble. Però hi havia un agravant important: Solsona i Ponts, dues localitats molt properes tenien uns Carnestoltes molt consolidats. Tenien molt clar que no podien entrar en competència.
I van tenir una brillant idea: "canviar la data de celebració del Carnestoltes: fer-lo una setmana abans". D'aquesta manera, la gent de Torà no se n'aniria i comptaven amb l'afluència de gent de les rodalies. L'any 91 és l'any oficial de la recuperació de la Festa La Llordera. És l'any en què per primera vegada apareixen el Bonic i la Bonica ballant pels carrers (no com a gegants sinó que són dos vilatans).
L'any 93 entra a formar part de la junta organitzativa de la Festa, l'Agustí Coscollola, qui seria el futur president de l'Associació. Tres anys més tard i coincidint amb el casament del Brut i La Bruta, entra a l'Associació en Fermí Manteca.
L'any 1996 la junta organitzativa va decidir que s'havia d'integrar dos dels col·laboradors joves a aquesta. La Susana Balagué i en Jaume Graells van ser els nomenats a formar-ne part. D'aquesta manera, s'asseguraven que el futur de La Llordera seguiria endavant. L'any 98 es constitueix L'Associació Cultural del Brut i la Bruta, i queda nomenat president, l'Agustí Coscollola.
L'any 2000, l'Albert Vilaseca entra a formar part de l'Associació Cultural del Brut i la Bruta, sobretot per encarregar-se del funcionament dels gegants i geganters.
Qui col·labora amb la Festa? La Festa del Brut i la Bruta, no s'entendria sense el suport de tota la població. Tot el poble col·labora amb la festa, d'una manera o una altra, uns més directament que d'altres. Des del que engalana el seu balcó, veïns que s'encarreguen de guarnir els carrers, gent que es disfressa pel seu compte fins a establiments comercials o administracions locals que ajuden econòmica i materialment a sufragar la Festa. Sense aquest suport de tota la població difícilment es podria organitzar un muntatge d'aquesta envergadura. A banda de la junta organitzativa hi ha molts col·laboradors a l'hora de preparar la Festa. Als primers anys eren entre 15 i 20 persones. Deu anys després, 100 són els toranesos que més directament participen a la Festa de La Llordera.
Si s'analitza l'evolució de la participació de la població a La Festa del Brut i la Bruta, s'observa que fins l'any 1993 hi havia entre 15 i 20 persones involucrades. A partir d'aquest, s'incrementen 10 persones més, aproximadament. És l'any que apareix, el primer gegant de mans lliures El Brut i amb aquest, s'incorporen els geganters. L'any 1996 es troba l'altre salt qualitatiu, 40 ja són les persones que hi participen més directament a la Festa de la Llordera. (En aquest any ja disposaven de tres gegants i s'havien incorporat nous elements a la Festa). En els últims tres anys, el nombre de col·laboradors s'ha doblat. En aquests moments, setze anys després de la recuperació de la Festa, 100 són les persones que hi col·laboren. Així doncs, pel que fa els recursos humans, el Carnaval de Torà ha crescut considerablement.
Per a més informació: http://www.brutibruta.com
_Golden_Fleece_Variant.svg.png)
