'Llegendes de mar (IV): ÉSSERS MARINS'

Cal diferenciar els animals pròpiament dits dels éssers hominoides que habiten les profunditats marines. Dels primers, en tenim mostres en els calamars gegants que de tant en tant apareixen als mitjans de comunicació i són la base llegendària del Kraken escandinau, una mena de pop o calamar de grans dimensions, posat de moda darrerament en la trilogia cinematogràfica Pirates del Carib. A Catalunya, però, aquests animals marins no tenen nom propi i s’identifiquen amb serpents marines de grans dimensions o s’emparenten amb els dracs marins. Als cocodrils, identificats com a dracs o llangardaixos gegants, molt sovint se’ls atribueix un origen marí i han estat objecte d’exvots a les esglésies, generalment amb una llegenda darrere relacionada amb mariners. Actualment encara se’n pot veure un a la catedral de Sant Bertran de Comenges (Gascunya, França), a l’ermita de Sonsoles (Àvila)…, o el que hi havia a Ripoll, documentat el 1787, o els que hi havia a l’antic claustre de Montserrat, per citar-ne alguns dels molts documentats. Els caimans del claustre montserratí eren una veritable atracció per als visitants: estaven penjats del sostre del claustre, al costat de cadenes i objectes diversos. Van ser tan populars que la dependència del monestir era anomenada popularment«el claustre dels llangardaixos». El seu origen llegendari els atribuïa a uns mariners que van ser atacats per aquests animals que sortien del mar; després d’enfrontar-s’hi i matar-los, els van dur a Montserrat com a exvot. Dels molts testimonis d’agraïment a la Moreneta que hi havia al peristil, destaca el que hi havia penjat al sostre, i molt especialment els cocodrils i el fanal de la nau d’Alí Paixà que hi va portar Joan d’Àustria de la batalla de Lepant. 

Els altres éssers populars que habiten el mar són els que tenen un aspecte més o menys humà, coneguts com a sirenes. Els masculins, coneguts en la mitologia mediterrània com a tritons i a casa nostra com a sirens, en sabem poca cosa, llevat que són com homes amb cua de peix, verdosos i amb faccions de batraci. Són molt escassos en el llegendari marí i més aviat el seu medi són els gorgs i els llacs profunds; es poden emparentar millor amb els batracis que amb els peixos. Les sirenes, en canvi, són marines i, a diferència de les goges i dones d’aigua que viuen als rius i llacs, tenen cua de peix però tant el cos com la cara són perfectament humans i de gran bellesa. A la imatgeria impresa són representades sovint tocant la guitarra, fent al·lusió als seus cants seductors, immortalitzats a l’Odissea d’Homer. Acostumen a sortir les nits de bonança però mantenint la cua dins de l’aigua i canten per atreure els homes, que, embadocats, les segueixen i no tornen mai més. Si algú les defuig s’enfaden i desencadenen furioses tempestes. De sirenes, n’hi ha amb una cua i amb dues: amb les primeres només et pots enamorar, mentre que amb les segones hi pots tenir relacions sexuals, encara que els que han marxat amb ells no han tornat per explicar com els ha anat. Aquell abat de Fuentelapeña de què parlàvem abans explica en el seu llibre que l’any 1503 en van capturar una a les costes d’Holanda. La van portar a Arlem, on va viure molts anys, i els holandesos la van ensenyar a filar i a cosir, fins i tot s’agenollava devotament davant d’un crucifix, malgrat la cua de peix. 

La sirenaés el paradigma de la feminitat, i el mariner de llargues travessies està mancat de companyia femenina. Per altra banda, llevat de la de dues cues, la sirena destaca conceptualment la impossibilitat de tenir relacions sexuals i, en canvi, amb la seva actitud sedueix els navegants, accentuant aquella sensació de solitud, fins i la tot de mancança que evidentment ha de sentir el mariner quan porta molts dies en alta mar, sense tocar port.