'Llegendes de mar (III): ILLES IGNOTES'

Un dels aspectes més curiosos del llegendari del mar és la seva dimensió de geografia fantàstica. El coneixement –poc, molt o gens– de la gent que s’embarca sobre els indrets als quals es dirigeix contrasta amb la concepció desdibuixada completament per la gent de terra, per a qui el mar és el mar i prou, de manera que, lluny, hi ha la terra dels turcs i, perquè no, al costat de la dels indis, si més no, més o menys. En la ignorància tant se val i tot s’hi val, així que existeix el convenciment que mar enllà hi ha terres fabuloses, territoris amb estranys habitants, però sobretot illes amagades enmig de la immensitat del mar, és a dir, al mig del no-res, que són caus de gent estranya, presons a l’aire lliure i llocs de fortuna. 

Així trobem illes de fortuna com l’illa Bonica, perduda al mig de l’oceà i on hi ha la font de l’eterna joventut. L’illa de l’Or és al límit de l’horitzó, just al punt divisori entre el cel i el mar. Es tracta d’una illa tota ella d’or massís, al centre de la qual hi ha el secret de la immortalitat; això sí, per arribar-hi cal superar un gran nombre d’esculls i remolins. L’illa de la Fortuna n’és una altra, sense especificar si la fortuna és una dona o un benefici, protegida per un estol de gossos negres. D’una llegenda similar surten les illes Afortunades, i de les Canàries es diu que el nom deriva del fet que les habitaven molts gossos. A l’illa de la Fortuna hom no es mor mai i només hi admeten un foraster i una forastera cada cent anys, i un cop passada la centúria amb ells, els fan fora. Però la més popular de totes és l’illa de Xauxa, on treballar és prohibit i la vagància, obligatòria. No els falta res, perquè els arbres produeixen tota mena de menjar i del cel cauen mobles, roba i tot el que faci falta. 

D’illes presó, n’hi ha de reals, com la de la Guyana on els francesos ja hi enviaven delinqüents i opositors al segle XVIII, coneguda pels reclusos com l’illa del Diable. A l’illa de Juan Fernández –el nom oficial de Robinson Crusoe–, també hi van instal·lar una colònia penal al segle XVII, i encara el 1944 els xilens van portar reus de poca perillositat a l’illa de Santa Maria; el penal va durar fins el 1989. Les illes presó o illes exili que nodreixen el llegendari són illes desertes on hi ha confinat algú que l’ha feta molt grossa i que, com a ànima en pena, ha de purgar durant tota l’eternitat. Una d’elles, per exemple, és l’illa de Judes, que navega com un vaixell i, per tant, només es pot trobar per casualitat. Allí Judes purga la soledat com un animal i explica la seva història als mariners que hi van a raure. D’altres personatges confinats en illes fantàstiques com aquesta són en general personatges bíblics com Malcus, Herodes i Barrabàs. Una altra tipologia d’aquestes illes exili, però en positiu, seria la mítica illa d’Avalon, on descansa el cos del rei Artur mentre no arribi el moment de despertar per tornar i salvar Bretanya. 

D’altres illes són habitades per éssers estranys com la gent sense nas, gent que camina de cap per avall, gent d’un sol ull al front… L’illa de les Dones, on els homes que hi van a parar són fets presoners o executats. L’illa dels Hipòpodes, on hi ha éssers amb cap i cos humà però amb potes de cavall ferrades. I així aniríem anomenant ètnies fantàstiques que configuren aquesta geografia fabulosa. Fins i tot n’hi ha de documentades seriosament, com l’illa de l’Arbre dels Ànecs, una illa on els ànecs creixen als arbres com si fossin fruïts i que l’abat del monestir de Fuentelapeña, prop de Salamanca, així ho va escriure el 1676 en el seu tractat d’història natural Trípode phisico-mathematico. Una altra illa amb un sol habitant és l’illa del Diable, on hi ha l’entrada més directa a l’Infern, i naturalment res té a veure aquesta illa amb la de la Guyana francesa sinó el nom i les condicions infernals que hi vivien els presoners.