50 anys de la publicació de l’obra de Paco Candel 'ELS ALTRES CATALANS'

Francesc Candel i Tortajada (Casas Altas, el País Valencià, 1925 - Barcelona, 2007). De molt petit la seva família es traslladà a Barcelona per buscar feina. Quan arribaren a Barcelona anaren a viure a les barraques de Montjuïc. Estudià al grup escolar Sant Ramon de Penyafort fins els catorze anys, i començà a treballar en diveros oficis. Sempre va viure en el que avui dia anomenem Zona Franca, cosa que li va permetre estar prop dels problemes dels immigrants dels quals va fer matèria literària.

És autor de llibres com Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Han matado un hombre, han roto el paisaje (1959). Va escriure llibres d'assaig i reportatge. En destaquem el més important, Els altres catalans (1964), i llibres com Parlem-ne (1967), i Encara més sobre els altres catalans (1973). L'any 1977 fou elegit senador per Barcelona dins la coalició Entesa dels Catalans, fruit d'aquesta experiència publicà Un charnego en el senado (1979), al qual segueix Candel contra Candel (1981). Va col·laborar en la premsa: "Tele/Expréss", "Serra d'Or", "Avui" ... Entre els darrers llibres publicats destaquen Els altres catalans vint anys després (1985) i la La nova pobresa (1988).

'Els altres catalans' 

'Els altres catalans'és un estudi sociològic, un assaig sorgit durant els anys de creixement econòmic de Barcelona i que constituí una autèntica fita en el camp de la reflexió sobre la configuració social de la ciutat, transformada a causa del fenomen de la immigració procedent de les zones econòmicament més deprimides de l’Estat espanyol. Barcelona rebé una enorme quantitat de nous ciutadans, uns nous catalans, “els altres”, però instal·lats en los suburbis de Can Tunis, Verdum o la Trinitat, aïllats de la població autòctona. No podien integrar-se en la societat catalana, un col·lectiu amb una identitat desdibuixada que l’Estat franquista perseguia ferotgement i programàtica.

Davant d’aquest fenomen, l’autor, un immigrant més, relata en un estil que es mou entre l’assaig i el reportatge, ple de lirisme, la realitat quotidiana amagada rera les fredes xifres que quantificaven el procés migratori i les seves conseqüències socioeconòmiques. Els andalusos, murcians, gallecs i extremenys viuen una realitat quotidiana desconnectada de la resta de la comunitat, que l’autor intentarà descriure a través d’una gran quantitat d’entrevistes. Malgrat que el nombre dels nous catalans sigui molt important, el 35, 40 o 50 % del total, no viuen ja en els seus llocs d’origen, ni tampoc plenament en el país que els ha acollit. Aquesta indefinició, lligada a la marginació econòmica i social dels immigrants actua negativament en contra seva. Per a l’autor, la integració amb la resta de la comunitat és l’única solució possible a la dura realitat de l’aïllament i de la incomprensió. Més enllà de les rivalitats i incomprensions que sempre i en totes parts caracteritzen els contactes entre comunitats humanes, el cert és que catalans i immigrants es necessiten mútuament. Catalunya només pot contemplar el seu futur com a col·lectiu si resol l’aclimatació dels seus nous habitants, situant-los en un pla d’igualtat en tots els àmbits. Els nous catalans, lligats per residència en el devenir general de la societat catalana, només podran progressar en la mesura que col·laboren amb aquesta, no tan sols en l’aspecte econòmic, sinó en el cultural, social i polític. Aquest compromís entre uns i altres és per l’autor un fenomen habitual en la història. Succeí en diversos llocs i èpoques, sense anar més lluny en la pròpia Catalunya a principis de segle, quan un nombre important de nous catalans s’integrà en la col·lectivitat.

L’escriptor no dibuixa un panorama idíl·lic de les relacions entre ambdues comunitats. L’autor entén perfectament el perill d’un enquistament crònic dels nouvinguts, i tem la possibilitat que les dues comunitats es tanquin en elles mateixes creient, els uns, que Catalunya s’acaba on ells viuen i, els altres, que Catalunya no ha de canviar de cap manera la seva fesomia. Candel afirma que els nous catalans han de contribuir en la construcció del futur de la societat catalana, no combatre-la o desfigurar-la. Demana respecte per als immigrants, denominats despectivament “xarnegos” per alguns catalans, respecte per l’amor i identificació que senten per la seva terra d’adopció malgrat no sàpiguen parlar català ni participin plenament del seu món. Denuncia les seves difícils condicions de vida, la vergonyant existència de las barraques, la segregació econòmica que pateixen, però sense responsabilitzar els seus patrons per la seva catalanitat, sinó per les seves pràctiques empresarials.

El català com el "nou català" són dos realitats complementàries de la Catalunya dels anys cinquanta i seixanta que estan condemnades a entendre’s. El temps ha donat la raó a l’autor.