'AQUELARRE', rock argentí (1972-1977)

Els dos ex-Almendra Rodolfo García y Emilio Del Guercio van aportar una base rítmica molt sòlida, complementada amb un so vertiginós i impactant de la guitarra d'Héctor Starc i el teclat bluser d'Hugo González Neira, que van fer d'Aquelarre una de les bandes més destacades de la dècada dels 70, no sols per la seva popularitat i originalitat, sinó per obrir nous mercats europeus per a la música argentina.

Si bé el seu debut oficial no es va produir fins març de 1972, ya s'havien presentat en el B.A.Rock II de novembre de 1971. Aquell mateix any van gravar el primer àlbum i, sols sis mesos després, la segona placa.

Segons les crítiques de l'època, la banda es va anar consolidant com una de les opcions més originals i creatives del rock argentí. El seu estil elaborat, amb constants canvis rítmics i melòdics, les seves lletres surrealistes, el seu acostament al free-jazz, no encaixaven amb els comuns denominadors de l'època, però van fascinar al públic rocker.

El moment de popularitat més gran fou el 1975 amb l'àlbum "Siesta". Abans de què es posés a la venda van decidir iniciar una gira per Espanya, que els va tenir fora d'Argentina gairebé un any. «Estábamos a punto de disolvernos. El viaje salvó el grupo porque allá no éramos más estrellas, no había plomos y teníamos que cargar con todo nosotros mismos. Esas cosas hicieron que nos uniéramos de vuelta», reconeix Starc (E.Abalos, pág 118). Van tornar el 1977 per fer el concert de comiat al Luna Park, amb Carlos Cutaia en comptes de González Neira i van editar un disc amb els seus millors èxits.

El desembre de 1998 van concretar un breu reencontre, que va incloure un show al Teatre Presidente Alvear, on es va gravar el material que va incloure "Corazones del lado del fuego".

El 2008 van editar un boxset que va incloure tots els discos de la banda (alguns ja descatalogat), a més d'un CD amb material inèdit titulat "Otras pistas" i un llibre amb material periodístic.