'El rescat d'una oblidada': la folklorista ADELAIDA FERRÉ i GOMIS

Assegurava Safo de Lesbos a les seves coetànies que algú en el futur recordaria el seu nom com a dones creadores. D'igual manera que les remotes hel·lenes, el nom de la folklorista barcelonina Adelaida Ferré i Gomis ha emergit de l'oblit a través d'una jove doctora en filologia catalana per la Universitat Rovira i Virgili (URV), Laura Villalba, que ha realitzat la seva tesi sobre aquesta folklorista amb arrels familiars a Reus.

De manera similar a altres filles de la burgesia catalana de principis del segle XX, Adelaida Ferré i Gomis (Barcelona 1881-1955) va accedir a un grau de formació impensable tan sols unes dècades enrere. El treball de Villalba ha rescatat el paper d'aquesta deixebla del folklorista Rossend Serra i Pagès (Barcelona 1863-1929), que va formar un nombrós estol de dones folkloristes coincidint amb el canvi d'orientació d'aquesta disciplina cap a una perspectiva més pedagògica i, per tant, més institucionalitzada. Una disciplina que, a més, es va posar al servei d'un ideal de signe identitari i nacional.

Actualment, només es conserven els materials que Ferré va entregar a Rossend Serra i Pagès, els que –possiblement gràcies a ell– va anar publicant en revistes i els que posteriorment van passar a l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Una part d'aquests materials es troben a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, als fons personals de Rossend Serra i Pagès i Sara Llorens i Carreras. “Ferré, a diferència d'altres folkloristes coetànies, de qui la família ha anat conservant documentació, no ha tingut cap fons personal i és aquí on, en part, rau la dificultat de la recuperació de la seva trajectòria”, segons Villalba.

De tot el folklore que va recollir Ferré destaquen quantitativament l'oracioner, l'enigmística, la cançonística i la rondallística, un dels gèneres més estudiats fins al moment. Geogràficament, Ferré va recollir folklore en, com a mínim, 16 poblacions diferents de Catalunya. Precisament, un dels seus àmbits d'estudi va ser la capital del Baix Camp, municipi en el qual va residir a temporades entre 1904 i 1905, i d'on era originari Pere Ferré i Figuerola, el seu pare, que era pintor i decorador. Una vinculació amb Reus que va tenir com a conseqüència, per exemple, que el 25% del corpus que va recollir per al Cançoner Popular de Catalunya procedís de la ciutat. Temporalment, la recol·lecció de folklore per part d'Adelaida Ferré es va produir durant la primera dècada del segle XX.

Ideològicament enquadrada en el feminisme burgès que fomentava la instrucció de les dones sempre que no s'alteressin els principis socials, la “gran set de saber” de Ferré, en paraules de Villalba, va derivar cap a altres camps. Uns terrenys en què, a diferència del folklore, la memòria del seu llegat va tenir més fortuna malgrat el pas del temps. De fet, el Diccionari biogràfic de dones destaca la seva excel·lència en la punta de coixí.

Com altres estudis d'aquesta mena, la tesi de Villalba no només ha restituït un nom injustament oblidat de la història, sinó que ha permès al seu fill, Santiago Ruiz Ferré, i als seus set néts recuperar l'orgull per una trajectòria singular i experta.